La font de la Vedella

 

                               La font de la Vedella

Cuentan los abuelos del Berguedà que, entre montañas verdes y rumor de aguas claras, nace la Font de la Vedella, donde el río Llobregat se oye joven y cantarín. Frente a la fuente, había hace siglos un molino de piedra. Su rueda giraba sin descanso, movida por la corriente, y el molinero decía que el agua traía consigo secretos de muy lejos.

Una mañana, un pastor llamado Joanet subió con su rebaño hasta los prados del estany de Lanós, más allá de los riscos y los pinares. Allí, mientras el viento peinaba los pastos, su ternera más joven —una vedella blanca con una mancha en forma de luna— se alejó y desapareció en el lago. Buscó durante días, pero solo halló silencio y el reflejo de las nubes sobre el agua inmóvil.
Con el alma apesadumbrada, Joanet volvió a su valle, convencido de que su pequeña compañera había sido tragada por el fondo del estanque.

Pasaron los meses y llegó el invierno. El pastor, que a veces bajaba hasta el molino del Llobregat para llevar grano o charlar con el molinero, se detuvo una tarde junto a la fuente. Allí, entre helechos y musgo, creyó escuchar un mugido suave, casi un suspiro. Se inclinó, y en el espejo del agua creyó ver —por un instante— la silueta de su vedella blanca.
El molinero, que lo observaba desde la puerta, le contó entonces una historia:
—Dicen que el agua de esta fuente nace allá arriba, en el mismo lago donde perdiste tu ternera. Hay un camino secreto bajo tierra que une ambos mundos, y el agua lo recorre sin cansarse.

A Joanet le temblaron las manos. Recordó también algo más: aquel día del extravío, se le cayó al lago su bol de madera, su único plato, con una onza de oro escondida en el fondo, herencia de su padre.
El molinero sonrió y, entrando al molino, sacó de un estante un bol gastado por los años.
—Lo encontré una mañana en el canal, arrastrado por el agua —dijo—. Me ha servido desde entonces para comer la sopa.
Joanet lo tomó, dio la vuelta al cuenco… y allí seguía, oculta bajo la madera, la onza dorada.

El pastor no habló. Solo miró hacia la fuente y murmuró una oración. Desde aquel día, nadie dudó de que la Font de la Vedella une los caminos del agua y del destino, y que en sus corrientes viajan no solo objetos perdidos, sino también recuerdos, esperanzas y almas que buscan reencontrarse.

Todavía hoy, si el viajero se detiene junto a la fuente, puede oír el leve murmullo del río mezclado con un mugido antiguo y el rumor de una rueda de molino que, aunque hace tiempo se detuvo, parece seguir girando en el corazón de quien cree en los prodigios.

                            

                         La Font de la Vedella

Expliquen els avis del Berguedà que, entre muntanyes verdes i el murmuri d’aigües clares, neix la Font de la Vedella, allà on el riu Llobregat comença a cantar amb veu jove. Davant la font, fa segles, hi havia un molí de pedra. La seva roda no parava mai, moguda pel corrent, i el moliner deia que aquella aigua portava secrets de molt lluny.

Un matí, un pastor anomenat Joanet va pujar amb el seu ramat fins als prats de l’estany de Lanós, més enllà dels cingles i dels pins. Mentre el vent feia ballar l’herba, la seva vedella més jove —blanca, amb una taca en forma de lluna— es va allunyar i va desaparèixer dins el llac.
Joanet la va cercar durant dies, però només va trobar silenci i el reflex dels núvols sobre l’aigua quieta. Amb el cor trist, va tornar al seu vall, convençut que la seva petita companya havia estat engolida per l’estany.

Van passar els mesos, i arribà l’hivern. El pastor, que de vegades baixava fins al molí del Llobregat per portar gra o conversar amb el moliner, s’hi va aturar una tarda. Allà, entre falgueres i molsa, li va semblar sentir un mugit suau, gairebé un sospir. Es va inclinar i, al mirall de l’aigua, va creure veure —per un instant— la silueta de la seva vedella blanca.
El moliner, que l’observava des de la porta, li digué amb veu baixa:
—Diuen que l’aigua d’aquesta font neix allà dalt, al mateix estany on vas perdre la ternera. Hi ha un camí secret sota terra que uneix tots dos mons, i l’aigua el recorre sense cansar-se mai.

A Joanet li van tremolar les mans. Va recordar també que, aquell mateix dia, se li havia caigut al llac el seu bol de fusta, l’únic plat que tenia, amb una unça d’or amagada al fons, herència del seu pare.
El moliner va somriure i, entrant al molí, en va treure un bol vell i gastat.
—El vaig trobar un matí al canal, arrossegat per l’aigua —va dir—. M’ha servit per menjar la sopa des d’aleshores.
Joanet el va agafar, li va donar la volta... i allà hi era, encara, l’unça d’or brillant sota la fusta.

El pastor no va dir res. Només va mirar cap a la font i va murmurar una pregària. Des d’aquell dia, ningú no ha dubtat que la Font de la Vedella uneix els camins de l’aigua i del destí, i que en les seves corrents viatgen no sols els objectes perduts, sinó també els records, les esperances i les ànimes que busquen retrobar-se.

Encara avui, si el viatger s’atura vora la font, pot sentir el suau murmuri del riu barrejat amb un vell mugit i el record d’una roda de molí que, tot i que fa temps que es va aturar, sembla continuar girant en el cor de qui creu en els prodigis.