La Noche de las Brujas del Coll de Fumanya/ La Nit de les Bruixes del Coll de Fumanya

 



        La Noche de las Brujas del Coll de Fumanya

En los altos valles de Fígols, donde las montañas respiran carbón y el viento silba entre los pinos, se levanta el Coll de Fumanya, un paraje que huele a piedra vieja, a mina dormida y a secretos del tiempo. Dicen los mayores que en las noches de luna llena, cuando la niebla baja desde el Pedraforca y el río se calla, las brujas se reúnen allí para danzar en círculo y recordar lo que los hombres olvidaron.

A principios del siglo pasado, cuando las minas aún latían bajo tierra y los trenes del carbón silbaban en la madrugada, vivía un joven minero llamado Arnau Soler. Era buen trabajador, de manos fuertes y mirada clara. Cada día, antes de entrar al túnel, tocaba el suelo con la palma, en señal de respeto a la montaña que les daba el sustento.
Su abuelo, también minero, le había contado que la montaña tenía alma, y que quien la escuchara de verdad podía oír su respiración bajo las vetas de carbón.

Aquella noche del 31 de octubre, la jornada se alargó más de lo previsto. Arnau y sus compañeros salieron tarde, cuando el último rescoldo del sol se apagaba tras los riscos. El aire olía a carbón mojado y a misterio. Uno de los viejos del grupo murmuró:
—Esta noche es la de las brujas del Coll... Mejor no pasar por el camino alto.
Pero Arnau, testarudo y curioso, decidió hacerlo. Tomó el sendero que subía entre encinas y abedules, llevando al hombro su lámpara de carburo todavía encendida.

Al llegar a la altura del Coll de Fumanya, la luna iluminaba las paredes de roca, y sobre ellas se dibujaban sombras que parecían moverse al compás de un viento invisible. Entonces lo oyó: un murmullo de voces femeninas, un canto antiguo que subía del valle y se mezclaba con el silbido del aire.
Arnau se detuvo. Frente a él, en el claro, danzaban unas figuras vestidas con velos oscuros, los pies descalzos sobre el suelo húmedo. Giraban y giraban alrededor de una hoguera azulada, y cada vez que pasaban cerca, la llama parecía avivarse con un resplandor de carburo.

Una de ellas se separó del círculo y se acercó. Tenía los cabellos grises como el humo y los ojos brillantes como el mineral recién cortado.
—¿Qué buscas, hijo del carbón? —preguntó con voz suave.
—Solo vuelvo a casa —balbuceó Arnau—. Trabajo en la mina, en el pozo de Sant Corneli.
La bruja sonrió.
—Entonces eres uno de los que despiertan la montaña. ¿Sabes lo que guardan sus entrañas?
Arnau bajó la cabeza.
—Sudor, sacrificio... y esperanza.
La mujer levantó un bastón hecho de piedra negra y dijo:
—También guarda recuerdos. Las voces de los que quedaron abajo y los sueños de los que aún la escuchan. Si algún día las olvidáis, la montaña os devolverá su canto en forma de tormenta.

La bruja sopló sobre la lámpara que Arnau llevaba en la mano, y la llama se volvió azul, igual que la de su hoguera.
—Cuando veas arder así el carburo —le dijo—, sabrás que la montaña respira contigo. No temas a la oscuridad: en ella vive la memoria.

Arnau bajó al pueblo al amanecer. Al llegar, notó que su lámpara seguía encendida con aquella luz azul imposible. Desde entonces, cada vez que entraba en la mina, el aire parecía más ligero, y los demás mineros juraban que oían voces lejanas cuando Arnau trabajaba.
Años después, cuando cerraron los pozos, el joven ya anciano regresó al Coll de Fumanya. Allí, dejó su lámpara sobre una piedra y susurró:
—He cumplido mi promesa. La montaña no ha sido olvidada.

Dicen que, desde entonces, algunas noches de luna llena, la luz azul aún parpadea en las grietas de la roca. Los pastores que suben al Coll aseguran ver sombras que bailan, y los niños del pueblo creen que son las brujas velando el recuerdo de los mineros, custodiando el alma del carbón y el eco de un pueblo que nunca dejó de escuchar la voz de su montaña.


           La Nit de les Bruixes del Coll de Fumanya

Als alts valls de Fígols, on les muntanyes respiren carbó i el vent xiula entre els pins, s’alça el Coll de Fumanya, un paratge que fa olor de pedra vella, de mina adormida i de secrets del temps. Expliquen els vells que, en les nits de lluna plena, quan la boira baixa des del Pedraforca i el riu calla, les bruixes s’hi reuneixen per dansar en cercle i recordar allò que els homes han oblidat.

A començaments del segle passat, quan les mines encara bategaven sota terra i els trens del carbó xiulaven a la matinada, vivia un jove miner anomenat Arnau Soler. Era un bon treballador, de mans fortes i mirada clara. Cada dia, abans d’entrar al túnel, tocava el terra amb el palmell, com a mostra de respecte per la muntanya que els donava el pa.
El seu avi, també miner, li havia dit que la muntanya tenia ànima, i que qui sabés escoltar-la bé podria sentir-ne la respiració sota les vetes de carbó.

Aquella nit del 31 d’octubre, la jornada es va allargar més del compte. Arnau i els seus companys van sortir tard, quan l’últim raig de sol s’apagava darrere els cingles. L’aire feia olor de carbó mullat i de misteri. Un dels vells miners va murmurar:
—Aquesta és la nit de les bruixes del Coll... Millor no passar pel camí de dalt.
Però l’Arnau, tossut i encuriosit, va decidir fer-ho. Va prendre el sender que pujava entre alzines i bedolls, amb la seva
llum de carbur encara encesa a la mà.

Quan va arribar al Coll de Fumanya, la lluna il·luminava les parets de roca, i sobre elles es dibuixaven ombres que semblaven moure’s al compàs d’un vent que no es veia. Llavors ho va sentir: un murmuri de veus femenines, un cant antic que pujava del fons del vall i es barrejava amb el xiuxiueig de l’aire.
Arnau es va aturar. Davant seu, en el clar, dansaven unes figures amb vels foscos, els peus descalços sobre la molsa humida. Giraven i giraven al voltant d’una foguera blavosa, i cada cop que passaven a prop, la flama s’avivava amb un resplendor de carburi.

Una d’elles es va separar del cercle i s’hi va acostar. Tenia els cabells grisos com el fum i els ulls brillants com el mineral acabat de tallar.
—Què cerques, fill del carbó? —va preguntar amb veu dolça.
—Només torno a casa —va respondre ell, amb un fil de veu—. Treballo a la mina, al pou de Sant Corneli.
La bruixa va somriure.
—Aleshores ets un dels qui desperten la muntanya. Saps què guarden les seves entranyes?
Arnau va abaixar el cap.
—Sang, esforç... i esperança.
La dona va alçar un bastó fet de pedra negra i digué:
—També hi guarda records. Les veus dels qui hi van quedar i els somnis dels qui encara l’escolten. Si algun dia les oblideu, la muntanya us tornarà el seu cant en forma de tempesta.

La bruixa va bufar sobre la llum que Arnau duia a la mà, i la flama es va tornar blava, igual que la seva foguera.
—Quan vegis cremar així el carburi —va dir—, sabràs que la muntanya respira amb tu. No tinguis por de la foscor: dins d’ella hi viu la memòria.

Arnau va baixar al poble amb les primeres clarors. En arribar, va veure que la seva llum encara cremava amb aquella flama blava impossible. Des d’aquell dia, cada cop que entrava a la mina, l’aire semblava més lleuger, i els altres miners juraven sentir veus llunyanes quan ell picava el mineral.
Anys després, quan els pous es van tancar, l’Arnau, ja vell, va tornar al Coll de Fumanya. Allà, va deixar la seva llum sobre una pedra i va murmurar:
—He complert la meva promesa. La muntanya no ha estat oblidada.

Diuen que, des d’aleshores, en certes nits de lluna plena, la llum blava encara parpelleja entre les escletxes de la roca. Els pastors que hi pugen afirmen veure ombres que ballen, i els nens del poble creuen que són les bruixes vetllant el record dels miners, custodiant l’ànima del carbó i l’eco d’un poble que mai no va deixar d’escoltar la veu de la seva muntanya.















































































Comentarios

Entradas populares de este blog

"El lenguaje del silencio: La aventura de Julián en La Centenera"

El Nai de Vallcebre - La última partida Carlista

El Último Voto del Temple