La Noche de las Brujas del Coll de Fumanya/ La Nit de les Bruixes del Coll de Fumanya
La Noche de las Brujas del Coll de Fumanya
En los altos valles de Fígols, donde las montañas respiran carbón y el viento silba entre los pinos, se levanta el Coll de Fumanya, un paraje que huele a piedra vieja, a mina dormida y a secretos del tiempo. Dicen los mayores que en las noches de luna llena, cuando la niebla baja desde el Pedraforca y el río se calla, las brujas se reúnen allí para danzar en círculo y recordar lo que los hombres olvidaron.
A principios del siglo pasado,
cuando las minas aún latían bajo tierra y los trenes del carbón
silbaban en la madrugada, vivía un joven minero llamado Arnau
Soler. Era buen
trabajador, de manos fuertes y mirada clara. Cada día, antes de
entrar al túnel, tocaba el suelo con la palma, en señal de respeto
a la montaña que les daba el sustento.
Su abuelo, también
minero, le había contado que la montaña tenía alma, y que quien la
escuchara de verdad podía oír su respiración bajo las vetas de
carbón.
Aquella noche del 31 de octubre, la
jornada se alargó más de lo previsto. Arnau y sus compañeros
salieron tarde, cuando el último rescoldo del sol se apagaba tras
los riscos. El aire olía a carbón mojado y a misterio. Uno de los
viejos del grupo murmuró:
—Esta noche es la de las brujas del
Coll... Mejor no pasar por el camino alto.
Pero Arnau, testarudo y
curioso, decidió hacerlo. Tomó el sendero que subía entre encinas
y abedules, llevando al hombro su lámpara de carburo todavía
encendida.
Al llegar a la altura del Coll
de Fumanya, la luna
iluminaba las paredes de roca, y sobre ellas se dibujaban sombras que
parecían moverse al compás de un viento invisible. Entonces lo oyó:
un murmullo de voces
femeninas, un canto
antiguo que subía del valle y se mezclaba con el silbido del
aire.
Arnau se detuvo. Frente a él, en el claro, danzaban unas
figuras vestidas con velos oscuros, los pies descalzos sobre el suelo
húmedo. Giraban y giraban alrededor de una hoguera azulada, y cada
vez que pasaban cerca, la llama parecía avivarse con un resplandor
de carburo.
Una de ellas se separó del círculo y
se acercó. Tenía los cabellos grises como el humo y los ojos
brillantes como el mineral recién cortado.
—¿Qué buscas, hijo
del carbón? —preguntó con voz suave.
—Solo vuelvo a casa
—balbuceó Arnau—. Trabajo en la mina, en el pozo de Sant
Corneli.
La bruja sonrió.
—Entonces eres uno de los que
despiertan la montaña. ¿Sabes lo que guardan sus entrañas?
Arnau
bajó la cabeza.
—Sudor, sacrificio... y esperanza.
La mujer
levantó un bastón hecho de piedra negra y dijo:
—También
guarda recuerdos. Las voces de los que quedaron abajo y los sueños
de los que aún la escuchan. Si algún día las olvidáis, la montaña
os devolverá su canto en forma de tormenta.
La bruja sopló sobre la lámpara que
Arnau llevaba en la mano, y la llama se volvió azul, igual que la de
su hoguera.
—Cuando veas arder así el carburo —le dijo—,
sabrás que la montaña respira contigo. No temas a la oscuridad: en
ella vive la memoria.
Arnau bajó al pueblo al amanecer. Al
llegar, notó que su lámpara seguía encendida con aquella luz azul
imposible. Desde entonces, cada vez que entraba en la mina, el aire
parecía más ligero, y los demás mineros juraban que oían voces
lejanas cuando Arnau trabajaba.
Años después, cuando cerraron
los pozos, el joven ya anciano regresó al Coll de Fumanya. Allí,
dejó su lámpara sobre una piedra y susurró:
—He cumplido mi
promesa. La montaña no ha sido olvidada.
Dicen que, desde entonces, algunas noches de luna llena, la luz azul aún parpadea en las grietas de la roca. Los pastores que suben al Coll aseguran ver sombras que bailan, y los niños del pueblo creen que son las brujas velando el recuerdo de los mineros, custodiando el alma del carbón y el eco de un pueblo que nunca dejó de escuchar la voz de su montaña.
La Nit de les Bruixes del Coll de Fumanya
Als alts valls de Fígols, on les muntanyes respiren carbó i el vent xiula entre els pins, s’alça el Coll de Fumanya, un paratge que fa olor de pedra vella, de mina adormida i de secrets del temps. Expliquen els vells que, en les nits de lluna plena, quan la boira baixa des del Pedraforca i el riu calla, les bruixes s’hi reuneixen per dansar en cercle i recordar allò que els homes han oblidat.
A començaments del segle
passat, quan les mines encara bategaven sota terra i els trens del
carbó xiulaven a la matinada, vivia un jove miner anomenat Arnau
Soler. Era un bon
treballador, de mans fortes i mirada clara. Cada dia, abans d’entrar
al túnel, tocava el terra amb el palmell, com a mostra de respecte
per la muntanya que els donava el pa.
El seu avi, també miner, li
havia dit que la muntanya tenia ànima, i que qui sabés escoltar-la
bé podria sentir-ne la respiració sota les vetes de carbó.
Aquella nit del 31 d’octubre,
la jornada es va allargar més del compte. Arnau i els seus companys
van sortir tard, quan l’últim raig de sol s’apagava darrere els
cingles. L’aire feia olor de carbó mullat i de misteri. Un dels
vells miners va murmurar:
—Aquesta és la nit de les bruixes del
Coll... Millor no passar pel camí de dalt.
Però l’Arnau,
tossut i encuriosit, va decidir fer-ho. Va prendre el sender que
pujava entre alzines i bedolls, amb la seva llum
de carbur encara
encesa a la mà.
Quan va arribar al Coll
de Fumanya, la
lluna il·luminava les parets de roca, i sobre elles es dibuixaven
ombres que semblaven moure’s al compàs d’un vent que no es veia.
Llavors ho va sentir: un murmuri
de veus femenines,
un cant antic que pujava del fons del vall i es barrejava amb el
xiuxiueig de l’aire.
Arnau es va aturar. Davant seu, en el clar,
dansaven unes figures amb vels foscos, els peus descalços sobre la
molsa humida. Giraven i giraven al voltant d’una foguera blavosa, i
cada cop que passaven a prop, la flama s’avivava amb un resplendor
de carburi.
Una d’elles es va separar del cercle
i s’hi va acostar. Tenia els cabells grisos com el fum i els ulls
brillants com el mineral acabat de tallar.
—Què cerques, fill
del carbó? —va preguntar amb veu dolça.
—Només torno a casa
—va respondre ell, amb un fil de veu—. Treballo a la mina, al pou
de Sant Corneli.
La bruixa va somriure.
—Aleshores ets un
dels qui desperten la muntanya. Saps què guarden les seves
entranyes?
Arnau va abaixar el cap.
—Sang, esforç... i
esperança.
La dona va alçar un bastó fet de pedra negra i
digué:
—També hi guarda records. Les veus dels qui hi van
quedar i els somnis dels qui encara l’escolten. Si algun dia les
oblideu, la muntanya us tornarà el seu cant en forma de tempesta.
La bruixa va bufar sobre la llum que
Arnau duia a la mà, i la flama es va tornar blava, igual que la seva
foguera.
—Quan vegis cremar així el carburi —va dir—,
sabràs que la muntanya respira amb tu. No tinguis por de la foscor:
dins d’ella hi viu la memòria.
Arnau va baixar al poble amb les
primeres clarors. En arribar, va veure que la seva llum encara
cremava amb aquella flama blava impossible. Des d’aquell dia, cada
cop que entrava a la mina, l’aire semblava més lleuger, i els
altres miners juraven sentir veus llunyanes quan ell picava el
mineral.
Anys després, quan els pous es van tancar, l’Arnau, ja
vell, va tornar al Coll de Fumanya. Allà, va deixar la seva llum
sobre una pedra i va murmurar:
—He complert la meva promesa. La
muntanya no ha estat oblidada.
Diuen que, des d’aleshores, en certes nits de lluna plena, la llum blava encara parpelleja entre les escletxes de la roca. Els pastors que hi pugen afirmen veure ombres que ballen, i els nens del poble creuen que són les bruixes vetllant el record dels miners, custodiant l’ànima del carbó i l’eco d’un poble que mai no va deixar d’escoltar la veu de la seva muntanya.
Comentarios
Publicar un comentario