La veu nascuda de la roca

 

La veu nascuda de la roca

Un conte de la Font Gran de Cercs i el Torrent de les Garrigues

La tardor havia tenyit la Font Gran de Cercs amb una paleta de colors càlids i vius. Els vells plàtans que custodiaven el camí deixaven caure les seves fulles daurades, marrons i rogences, creant una catifa cruixent que cobria el terra i gairebé amagava el sender de pedra. Per a l’Agnès, aquesta era la seva època preferida de l'any. Després d'un estiu ple de xivarri, el paratge tornava a ser seu. Com era la seva rutina habitual, havia sortit de casa a primera hora del matí, buscant la pau profunda que només aquell racó de muntanya li sabia donar. Volia passejar, respirar l'aire fresc que baixava de Casanova i deixar-se bressolar pel so de l'aigua.

Però aquell matí de tardor, la tranquil·litat que buscava es va transformar en una sensació molt diferent. Una mena de buit que li va glaçar els ànims.

Les seves passes la van portar primer cap a la zona del quiosc i les taules . A l’estiu, aquell espai era el cor del paratge: s’hi sentia el dringar dels gots, les converses dels excursionistes i els riures dels nens que corrien amunt i avall. Ara, sota la llum tènue de l’alba de tardor, el quiosc romania tancat, amb la fusta humida per la rosada. Les taules i els bancs buits semblaven gairebé espectrals, envoltats de fulles seques que es bellugaven mandroses amb el vent. L’Agnès es va aturar un moment a mirar-ho. N´estava avesada a la solitud de la tardor, de fet la buscava, però allò no era una solitud normal. Era una quietud massa pesada.

Va ser llavors quan es va adonar del que realment fallava: el cant alegre del riu s’estava apagant.

El Torrent de les Garrigues, que normalment baixava amb un batec vigorós i ple de vida, gairebé no feia soroll. El seu murmuri característic, aquest fons musical que l'havia acompanyat des de la infantesa, s’havia tornat feble, gairebé un fil de veu que s'anava tornant massa silenciós, com si el riu estigués perdent les forces o amagués una profunda tristesa.

Inquieta, l’Agnès va començar a caminar pel sender que duia cap a la font, resseguint la característica barana verda. A cada passa, la boscúria es tornava més tancada i la llum del sol amb prou feines aconseguia travessar les branques dels arbres.

Va ser en aquest tram on la humitat de la tardor va començar a espessir-se d'una manera estranya. Una boira fina i blanquinosa va començar a gatejar des de la llera del torrent, enfilant-se per les roques i els marges plens de molsa. No era la típica boira freda del Berguedà que es dissipa amb els primers raigs de sol; es movia de forma sinuosa, gairebé conscient, abraçant el cañón entre les muntanyes.

L’Agnès va esmorteir les seves passes, gairebé sense respirar, intuint la presència oculta de la Dama del Torrent. Sabia, per les velles històries que es comptaven a la vora del foc, que la Dama no era un personatge de faula amb ales de llum, sinó una força antiga i tel·lúrica, nascuda de la mateixa aigua de les Garrigues. Era la mateixa ànima del riu que es feia vapor a l’alba. En aquell moment, la Dama es manifestava en cada gir d'aquella boira protectora, estenent-se com un mantell sobre el llit del torrent, com si intentés abrigar el corrent moribund i amagar el seu patiment dels ulls del món. La boira gairebé fregava les jaquetes de l’Agnès, transmetent-li una pressió freda, una petició de socors muda que només algú amb la seva sensibilitat podia captar.

El riu canviava, la Dama patia en la seva boira, i l’Agnès, commosa, va saber que havia de continuar el camí fins al final per entendre què li passava al cor de la Font Gran.

Amb el pressentiment de la boira encara gravat a la pell, l’Agnès va prémer el pas pel camí de pedra, deixant enrere la barana verda. El terra, entapissat de fulles humides, esmorteïa el soroll de les seves botes, com si el mateix bosc li demanés que es mogués de puntetes. Finalment, va arribar al cor del paratge, el lloc exacte on el paisatge canvia de ritme: el vell mur de pedra.

Allà és on es troben les dues ànimes de la muntanya. D’un costat, l’aigua de la Font Gran, que brolla pura de la roca de la muntanya; de l’altre, el curs del Torrent de les Garrigues. En aquest punt precís, les dues corrents s’uneixen en una abraçada eterna, lliscant sobre els graons de pedra en un seguit de petites i amables cascades abans de continuar el seu viatge cap avall.

L’Agnès es va apropar al mur, on la barana s'acaba i la pedra nua et deixa tocar l'aigua. Just en un dels racons del mur, la corrent feia un gir protector, creant un petit toll de resguard. Malgrat la gravetat i el pendent que empenyia les cascades uns metres més enllà, l’aigua en aquell recer estava completament parat, formant un mirall d’una transparència gairebé mística.

La nena es va asseure amb cura al cantell del mur, deixant que les seves cames pengessin cap al buit, molt a prop de la superfície líquida. Va recolzar les mans a la pedra freda i es va inclinar cap endavant, buscant respostes en la foscor del fons, on la molsa i les fulles de tardor enfonsades semblaven dibuixar secrets.

—Per què esteu tan trists? —va xiuxiuejar l’Agnès, gairebé tement que la seva pròpia veu trenqués el fràgil equilibri del lloc.

Va ser en aquell precís instant de silenci absolut quan l’aigua va respondre.

Al voltant del toll, les petites cascades, que fins llavors baixaven tòniques i apagades, van començar a brillar amb un centelleig daurat increïble, com si milers de lluernes de cristall s’haguessin encès sota el corrent. El toll de l’aigua quieta va retenir tota aquella llum i, sense una sola arruga a la superfície, el reflex de l'Agnès es va esvair per donar pas a una altra imatge.

Dins de l'aigua en calma, va aparèixer un rostre.

Era l’Esperit de les Cascades. No tenia una forma sòlida, sinó líquida i canviant, feta de la puresa del mateix brollador. Els seus cabells eren com algues fines que es movien suaus en un corrent invisible, i els seus ulls tenien el color de la roca mullada i neta. Havia nascut el dia llunyà en què l'aigua va trobar sortida entre les pedres per primer cop, i des d'aleshores vigilava el torrent per recordar als homes que cal escoltar la veu dels rius. L’Esperit només es mostrava a aquells que guardaven un bon cor, i en mirar l’Agnès, un somriure transparent es va dibuixar en el seu rostre reflectit.

L’Agnès no va tenir por; al contrari, va sentir una pau immensa que li omplia el pit. L’Esperit de les Cascades la mirava fixament des del fons del mirall, i encara que els seus llavis de líquid no es movien per parlar, la nena va poder sintonitzar directament amb el seu pensament. A través dels reflexos de l'aigua quieta, el misteri del silenci per fi es va començar a revelar.

Mentre la imatge de l’Esperit de les Cascades es mantenia nítida en el mirall de l’aigua quieta, la boira de la Dama del Torrent va baixar suaument de les penyes, tancant el cercle al voltant del mur de pedra. L’Agnès es va trobar en un instant suspès en el temps, on el fred de la tardor ja no importava i on el silenci del bosc es va convertir en una mena de batec subterrani.

Llavors, sense que cap veu humana trenqués l’aire, el missatge dels éssers de l'aigua va començar a ressonar directament al cor de la nena, com un xiuxiueig fet de gotes de pluja i ressò de roca nua.

"Escolta, Agnès...", semblaven dir a l'uníson la boira i el reflex. "L'aigua no s'ha assecat, però el nostre cant s'està morint. Els humans pugen fins aquí buscant la nostra frescor, fan gresca a les taules de pícnic, omplen el camí amb els seus riures... però han oblidat l'essencial. Ja ningú s'atura al mur. Ja ningú tanca els ulls per escoltar el que conten els rius. Ens miren, però no ens senten. I quan un riu és oblidat, la seva ànima es torna muda."

L’Agnès va mirar les petites cascades apagades i va comprendre la profunda tristesa d'aquella solitud compartida. El progrés, les presses de la gent del poble i el soroll del món de fora estaven creant un mur invisible que aïllava la Font Gran.

"Tu ens recordes", va continuar l'Esperit a través de la seva mirada canviant. "Tu camines sobre les fulles seques amb respecte i busques la nostra pau. Per això, avui et confiem el nostre secret: la Font Gran només viurà si té un altaveu entre els homes. Tu seràs la guardiana de la nostra veu."

Els éssers de l'aigua li van ensenyar com fer-ho. Li van demanar un pacte senzill però etern: cada vegada que algú pugés al paratge a trencar el silenci amb fressa o indiferència, l'Agnès hauria d'acostar-se a la vora de l'aigua, mullar-se els dits i llançar tres gotes cap a les cascades. En fer-ho, el batec net del seu bon cor es transmetria al corrent, despertant un ressò ocult que faria que, de manera inconscient, qualsevol persona que estigués a la zona de pícnic sentís la necessitat de callar, d'admirar el paisatge i de recordar la sort de tenir un tresor així brollant de la terra.

—Ho faré —va prometre l’Agnès en veu alta, amb una determinació que li va fer guspirejar els ulls—. Us prometo que mai més tornareu a estar sols.

En pronunciar aquestes paraules, el rostre de l’Espíritu de les Cascades va somriure amb una gratitud infinita abans de desfer-se en mil bombolles de llum daurada. De cop, les cascades van començar a cantar de nou, primer amb una fressa tímida i de seguida amb el seu rugit vigorós i musical de sempre, fent ballar les fulles de tardor que suraven al corrent.

La boira de la Dama es va enfilar ràpidament cap al cel, convertint-se en núvols blancs que deixaven passar els primers raigs de sol daurat de la tardor, il·luminant tot aquell lloc de Torrent les Garrigues.

L’Agnès es va aixecar del mur de pedra. Es va netejar les mans a la jaqueta, mirant com el riu corria ara amb una força renovada, alegre i ple de relats antics. Va girar-se i va emprendre el camí de tornada cap al poble, passant de nou vora la barana verda i el quiosc adormit. Ja no hi havia buit, ni por, ni tristesa. Sabia que la tardor continuaria el seu curs i que el fred arribaria, però a partir d’aquell dia, el Torrent de les Garrigues i la Font Gran de Cercs no tornarien a emmudir mai més, perquè la seva veu ara bategava viva dins d'ella.

"La natura no només necessita ser visitada o protegida físicament, sinó que demana ser escoltada, compresa i respectada en la seva essència més profunda. Les grans meravelles del nostre entorn depenen dels petits gestos de consciència i del bon cor de cadascun de nosaltres per no caure en l'oblit."

Ernest Pont Salmerón